29 de gener de 2014

DE LA REPRESSIÓ DE LA DICTADURA A LA REPRESSIÓ ACTUAL. Article d'opinió de CCOO Educació al Diari de Girona (Suplement Aula) del dimarts, 28 de gener de 2014





De la repressió de la dictadura a la repressió actual


L'altre dia llegint un dels primers articles de l’any sobre educació, any acabat d’encetar, al “diari de l’educació” també acabat d’estrenar, sobre la necessitat ètica de desobediència a la LOMCE (llei de millora i de qualitat educativa), acabada també d'aprovar, els meus pensaments “casualment” van anar enrere.

Semblava que aquest moment no ens arribaria mai, i sí ens ha arribat. Als meus 39 anys, era pràcticament impossible que una llei d’aquest abast, segregadora, antidemocràtica, centralista i elitista, tornés  a existir.

Vaig néixer  l’últim any del franquisme,  jo i tots els de la meva generació vam  arribar  en un moment d’esperança, de llibertat, d’il·lusió, de renovació, d’innovacions, una època plena de projectes, plans i també tots per estrenar. Era la fi de la dictadura.

Quan els nostres pares,  àvies, tiets-avis, ens explicaven la repressió que havien patit durant el règim franquista ens semblava talment una pel·lícula de por. La situació política, els últims anys del règim no van presentar cap mena de treva ni d’estovament a l’hora de reprimir sindicats o associacions polítiques , o bé de signar sentències de mort en els casos de “terrorisme”. L’única resposta a les mobilitzacions de la que el  Govern se sentia capaç era la repressió. I no una repressió continguda sinó dura i manifesta!

Però ells i elles valents, coratjosos no es cansaven de lluitar per tot allò que creien.

Però les meves ganes de saber què passava, com vivien, com treballaven, per què lluitaven, era per mi un “conte” de dimensions inabastables, que mai podria veure ni molt menys  viure. Per què aquells ulls de nena ben oberts , fascinats,  temorencs i aquelles ganes de conèixer, de saber, d’aprendre sempre es tancaven  amb la tranquil·litat que a nosaltres els nens i nenes del moment mai no ens passaria cap cosa semblant.  Però els contes sempre acaben bé...

Quan els de la meva generació vam arribar a joves, el moment d’esplendor va ser màxim: tothom viatjava (amb els pares no havíem viatjat), tothom tenia bons cotxes (amb els pares teníem un Seat 127 i de segona mà), tothom es comprava cases i pisos espectaculars (amb els pares vivíem de lloguer). Els que no havien estudiat guanyaven molts més diners dels que ho havien fet. Tot semblava que anava massa de pressa, i una mica a l’inrevés, del que ens havien explicat. No s’entenia...les caixes, bancs tenien rètols a les portes de les oficines (ara moltes d’elles ja tancades) Si vols pots!  Entra i fes el teu somni realitat! I després de tot això...

Va esclatar la crisi. El govern d'aquell moment no va saber reaccionar, i el que és més greu va amagar la veritat del que ja era una crisi amb totes les lletres. Les persones perdien la feina (però la gent no es rebel·lava, com en el franquisme), i la gent perdia la casa (però ningú no es mobilitzava), però tothom estava impassible. I els nostres representants què feien mentrestant? Què passava amb  la seva responsabilitat política?
Moltes d’aquestes preguntes ara, avui ja en tenim la resposta, és més que públic tot el que ha passat amb els diners dels nostres impostos, amb els diners dels bancs...
Qui ens havia de dir als de la nostra generació, que ens trobaríem amb aquest “sidral”? No estàvem acostumats a lluitar, a mobilitzar-nos, a associar-nos per lluitar tots pel mateix objectiu...no en sabíem!

Els que havíem estat atents a les històries dels pares, avis, necessitàvem fer alguna cosa. Alguna cosa per recuperar tot el que els nostres pares, avis  amb totes les seves forces i fins i tot alguns perden la vida, havien aconseguit per nosaltres.

Resulta que no ens podíem imaginar que tot el que havien fet per nosaltres ens ho traurien a cop de ploma, a cop de decret, ho perdíem tot davant dels nostres nassos de la  manera més irracional.

Com és possible que l’esperança, la llibertat, les ganes de nous projectes hagin acabat amb aquest caos social, polític i econòmic? Què ens ha passat pel camí? Què ha passat amb aquells governs d’esquerres que semblava que estaven lliures de tota culpa?

Què està passant amb aquest govern centralista  que ens vol espanyolitzar, reprimir, treure’ns tota la nostra història cultural, d’escola, de país? Com pot ser que tots i totes nosaltres no reaccionem contundentment a aquests atacs directes, frontals i repressius? El govern català acatarà finalment la LOMCE?

Les respostes no són fàcils, però algunes les he llegit a l’article de la Montse Ros, Secretària General de la Federació d’Educació de CCOO de Catalunya: la desobediència a la LOMCE és una obligació ètica. Les famílies, el professorat, totes les persones que ens comprometem en l'educació d’avui i de demà ens trairíem si acatéssim la LOMCE. La resistència és difícil però no temerària. Necessitem molta intel·ligència i molta unitat.

No és la primera vegada que ens reprimeixen, però en gran part depèn de tots i de totes nosaltres que sigui la última.

Eva Masmiquel
Sindicat Educació CCOO Girona